Salta al contingut principal

el camino



invoco al espíritu del relámpago...
de la naturaleza
que nos trae y nos lleva
y nos invade de dudas...
¿cuál es ahora mi camino?
y mi misión...
la canción del amor...
suena en mis tímpanos..
aquella que cantaba de camino
al pueblo aquel verano...
anything you want you got it...
i live my life to be with you...

¿y quién eres tu?
¿ya eres pasado?

cree en ti...
anda sin maldad...
sin frivolidad...
valora las pequeñas cosas...
respira..
no quiero ser estatua de sal....

todo es por algo...
sucede por algo
en cada momento...
es resignarse a entender el caos...
que nace y muere
cada día en espiral...

¿quiero que sea mi pasado?
¿o futuro?

cuando dudo un instante...
suceden mil años...
y vuela la oportunidad..
aquello nunca imaginado...
quizás  me ayudaría la sordera
a ver la realidad...
pero por algo tengo ojos...
con pestañas...
valientes...
delicadas...
no son para la intensidad...
son para el baile de la vida...
de ser y querer...
de no cumplir ideales...
que se desmoronan a cada paso...
que das...
tienes menos...
y lo huesos te rompen
el andar...

al otro lado del río...
tan lejos tan cerca...

lo más insólito...
sin trotar por la arena...
no quiero dejar más huella
que la del corazón...
en palabras negras...
a cielo abierto...

¿la quiero o no la quiero?
le preguntas a la margarita...

podría quererla...
tendrás a quien quieras...
déjala correr...
si tiene que volver volverá...
y será*
la alegría es sentir cuando
estás cerca de mi...

(con todo el amor...
la ilusión...
y el sentido de la sencillez...
como bandera...
sin insistir...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

la guerra de les paraules…

  ❤️🍉 *la guerra de les paraules… Mentre només puguin ser poetes els fills amics dels rics… Mentre segueixi morint gent a les mateixes guerres de fa 60 anys… sense aturar als boixos… sense malsons… sense impunitat… sense consciència universal… gent que no fa servir la part dreta del cervell, la que et deixa veure el bosc sencer, no només el teu arbre… podem seguir vivint com si res, barallant-nos per xorrades, mentre la gent pateix i mor de gana… mentre els mitjans segueixin parlant només de Gaza i no verbalitzin estat Palestina… mentre segueixin dient Kíev i no Kíiv, mentre segueixin dient violència de gènere… la guerra evoluciona gràcies als avions que van bombardejar per primer cop una ciutat Barcelona, bombes nuclears, drons, que no eren ovnis, Míssils, submarins i el programa Haarp que diu que provoquen tempestes i tsunamis a plaer… ara que podríem viure en pau, ara que ja tenim de tot per a tothom, només cal repartir millor mentrestant Seguirem dient la nostra com puguem… al...

perfecte imperfecte*

*viure i morir de luxe*  ❤️ perfecte imperfecte*  totes les rares…  nosaltres som les rares…  ho som totes…  curiositat, emoció i valor…  connectar amb  la idea comuna  de que som  una persona més  tan igual  com les demés…  fer bellesa…  fer les coses amb amor…  de la millor manera fer-ho bé…  amb ànima  contagia…  dopamina…  inspira a la revolució  de la gent normal…  de les segones  opcions…  i oportunitats…  d’esmicolar l’odi…  i les armes  són de plàstic…  nosaltres som  l’exèrcit de pau…  les netes de les bruixes…  trementinaires…  fugides…  violades…  i violentades…  fusilades…  en vida…  bones cuineres  cosidores  pel monstre…  de l’home blanc  que no deixa  alliberar  la nostre ment  i cos  del que pensarà ell…  el que ens ha de validar  o no… el que ens tr...
la lluvia llenó mi boca...mientras la historia me toca el alma...que tiembla en vilo solitaria y estática, sin acecho y sin derribo...sin victória, sin comienzo sin final que destroce mi espada de plástico y deshecho...surjida de la nada que nos oprime...de la indiferéncia...de no poder ver más allá de nuestra envídia..de nuestra maldad de ser animales...seres muertos en vida...que mueren un poco más cada día...que dejan de llorar con la sangre, los gritos y el silencio de la soledad... 010106jud