la poesía ha vuelto cuando menos la esperaba...

plou...
i fa sol...
què dius...
què sents...
el moment
res es pensa...
deixa que succeeixi...
encara que voli...
tot pels aires...
hi ha coses que no tornen
ha d'haver un punt i final...
no rodolen
però ja se
que la més dolguda sóc jo, sempre...
pasi el que pasi...
em fa mal...
em fas mal...
em fan mal...
per què?

què hi trobeu al saber que algú sent malestar al cor?
per alguna malifeta...
son perilloses diu
s'apropen i se’n van,,,,
i no canvien...
per via telefònica....
la gent segueix trepitjant
aquell que mira en pau...
puc dormir tranquil•la...
tu no?
ella si?
tinc aquest estigma....
no puc fer mal....
saber que ho faig,...
i si el faig...
se'm torna...
del revés...
i les onades seguiran lluitant...
per descriure la textura de les roques...
plorem?
tu no plores...
no sap plorar...
de l'autosatisfacció...
a la clavada de tu...
segueix la sordera
ara amb el sol a les galtes...
sortiré a córrer
i no se fins a on arribaré...
m'espera el terra brut...
i veig l'altre cantó de la barana...
l'altre cantó de la via...
on deixo tot allò que estimo...
i em fa sentir be, única..
*