Salta al contingut principal

Quizás...




La vi de lejos amagar la mirada...
Esa mirada...
Ardiente...quiso esconderse...y escapar...y escapó...sin decir nada...
Un esbelto cuerpo...
Que en la noche más oscura latía ante mi al son de los acordes de una salvaje violinista...
Ahora suenas las canciones recopiladas todo este tiempo...las cruzadas...las indecisiones...y los tan largos y tan lejanos momentos haciendo todo lo que surgía...sin objetivo maldito más que sentir una vez mas su respiración....tan lejos, tan cerca....
Y vi más allá de las miradas y de laa pasiones...
Vi un corazón atormentado...
Sutil, sensible, profunda....
Irrefrenablemente inteligente....
Vi al fin una mente viva y volátil...
Que junto a la mía deboró al tiempo,  de risas, ideas y preceptos..
Y quizás nunca...
Bailemos...
Y llegue a verme como yo la veo...
Quizás me vió y no quiso verme...
Quizás...sus palabras se las lleve el viento...otra vez...
Quizás mis miradas arrebatan su aliento..
Quizás alguna vez me escuche entre el barullo de la multitud embravecida...
Luché cuando no debía luchar...
Soñé quizás cuando no debía soñar...
Y miro al cielo una vez más... y le pido ayuda una vez más...
para sentir de nuevo su aliento...
Y tener fuerzas...
para imaginarla... siempre...
Y quizás solo en noches como esta, de lluvia de estrellas dracónidas y eclipse lunar... pueda la chispa de la vida brotar en ella...porfín...
Deseo poseer este amor eterno que crece a cada instante en espiral..pero más aún deseo ante todo y por todo su libertad...
(aquella que no ve.. quizás porqué la lleva escrita en la espalda... y yo siempre veo...y ante todo respeto*

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

la guerra de les paraules…

  ❤️🍉 *la guerra de les paraules… Mentre només puguin ser poetes els fills amics dels rics… Mentre segueixi morint gent a les mateixes guerres de fa 60 anys… sense aturar als boixos… sense malsons… sense impunitat… sense consciència universal… gent que no fa servir la part dreta del cervell, la que et deixa veure el bosc sencer, no només el teu arbre… podem seguir vivint com si res, barallant-nos per xorrades, mentre la gent pateix i mor de gana… mentre els mitjans segueixin parlant només de Gaza i no verbalitzin estat Palestina… mentre segueixin dient Kíev i no Kíiv, mentre segueixin dient violència de gènere… la guerra evoluciona gràcies als avions que van bombardejar per primer cop una ciutat Barcelona, bombes nuclears, drons, que no eren ovnis, Míssils, submarins i el programa Haarp que diu que provoquen tempestes i tsunamis a plaer… ara que podríem viure en pau, ara que ja tenim de tot per a tothom, només cal repartir millor mentrestant Seguirem dient la nostra com puguem… al...

perfecte imperfecte*

*viure i morir de luxe*  ❤️ perfecte imperfecte*  totes les rares…  nosaltres som les rares…  ho som totes…  curiositat, emoció i valor…  connectar amb  la idea comuna  de que som  una persona més  tan igual  com les demés…  fer bellesa…  fer les coses amb amor…  de la millor manera fer-ho bé…  amb ànima  contagia…  dopamina…  inspira a la revolució  de la gent normal…  de les segones  opcions…  i oportunitats…  d’esmicolar l’odi…  i les armes  són de plàstic…  nosaltres som  l’exèrcit de pau…  les netes de les bruixes…  trementinaires…  fugides…  violades…  i violentades…  fusilades…  en vida…  bones cuineres  cosidores  pel monstre…  de l’home blanc  que no deixa  alliberar  la nostre ment  i cos  del que pensarà ell…  el que ens ha de validar  o no… el que ens tr...
la lluvia llenó mi boca...mientras la historia me toca el alma...que tiembla en vilo solitaria y estática, sin acecho y sin derribo...sin victória, sin comienzo sin final que destroce mi espada de plástico y deshecho...surjida de la nada que nos oprime...de la indiferéncia...de no poder ver más allá de nuestra envídia..de nuestra maldad de ser animales...seres muertos en vida...que mueren un poco más cada día...que dejan de llorar con la sangre, los gritos y el silencio de la soledad... 010106jud