no entendre i voler entendre

som totes iguals?
penso...
i tant...

totes tan úniques...
no entendre
i voler entendre
els meus "perquès"
potser no els vol ni sentir...
això sembla...
em dic...

la cançó torna
a començar...
una i altre vegada...
he somiat tantes coses aquesta nit...
el cotxe ara era nou, modern, negre...
veloç... i l'aparcaba jo...
a l'altre vorera...
a la meva...

a que no saps on he tornat avui?
i no he cridat...

i passejava pel teu poble...
amb parets grogues...
i et trovaba com et vaig conèixer...
i escriure els versos amb faltes...
tant se val...
encara hi són...
s'escapa la raó...
i la meva necessitat de voler entendre...
el nostre crit en aflicció...
les llums...
i el fum...

estaves molt amoïnada...
i la teva família...
t'envoltava...
(el nen pelroig no hi era...
caic...

i jo anava amb la meva altre...
i erets tu també...
no hi ha lògica...
prou per no entendre...
si de cas...
allò màgic...
i atrapar-la en la seva
mateixa inèrcia...
natural...

ho crido...
en aquest cau en blanc...

nedo i toco de peus a terra...
ben al fons de la piscina...
la més alta de la ciutat...
i sempre hi és...
m'enfonso...
sense remei...
cercant..
saltant d'aquesta roda...
i al sortir de nou...
respiro...
com la primera vegada...
com sempre,
com mai*
***