la lluvia llenó mi boca...mientras la historia me toca el alma...que tiembla en vilo solitaria y estática, sin acecho y sin derribo...sin victória, sin comienzo sin final que destroce mi espada de plástico y deshecho...surjida de la nada que nos oprime...de la indiferéncia...de no poder ver más allá de nuestra envídia..de nuestra maldad de ser animales...seres muertos en vida...que mueren un poco más cada día...que dejan de llorar con la sangre, los gritos y el silencio de la soledad... 010106jud | |
 |  |
*aigua verda, aigua blava... poesia... que pesa... (com els homes que molesten a les dones a les piscines... de paraules ofegades... una senyal de nou, o una causalitat... i la sort dels dies o de les èpoques en les que surten d'un sol ou dues gemmes… un mateix barri... a prop del mar... i el dubte… i per què triar? la meva misofonia, el bruxisme de nit... els quaranta cavallets blancs que... ballen mentre canta la ment de dia... a la moto que travessa els carrers inconscient... mig peatonals de la vella vila… de 9* (tota una vida després... 40... un pis molt semblant al l'antiga casa dels meus avis paterns... a prop de la plaça del senyor de metall assegut i esperant Godot...Sr Rovira... i la de la colometa de la Rodoreda...la del diamant... la dels petons de Voll-Damm... i res més... més abaix tocant la zona dels gitanos també hi vaig viure... al carrer Siracusa ressona la bamba la cançó dels meus somnis recorrents... mentre ballem a la plaça i jo pujada...
Comentaris