Passa al contingut principal
Te veo ahí tan ausente de mi
en tus cosas
que desvanecen la existencia
tan ligeras, perturbantes, enherban tu mirada..
mis piernas tiemblan incesantes
al acercarse a tu vera
no necesito nada más en esta vida
que contemplarte desde la huida
de mis sentidos...
por el miedo imparable
de arrancarte una mirada de insídia
la rábia de no poder sorprenderte
de no saber qué hacer
la duda latente constante y venenosa
de las amenazas de sentir rapidamente
ciega ante tus palabras
que enredan mis esperanzas
y vulneran mi soledad insondable
para no romper este milagro
para no soplar demasiado las velas
de estos dias de felicidad sublime
que he sentido desde que te conocí...
miedo a que vueles lejos
a que seas mariposa
y huelas el olor vertiginoso de las amapolas...
a que se tambalee esta góndola
que navega en calma esta noche
fría y cálida
miedo a no sentir de nuevo tu piel
a no escuchar la brisa de tu voz
sobre mis mejillas batientes
hundidas en temblor inevitable
que desgarra mis venas
fijando mi mirada en la tuya
veo el brillo de la ilusión
el calor del fuego que grita
ya no quiero mas vino
quiero correr hasta levitar
entre tu cuerpo embarrado en el mio
solo tus pestañas aleteando sobre mi nuca
abanicando mi dulce ansiedad de ti
por volver a arrancarte otro pétalo
y respirar profundamente tu ardor
la sensación que emana de tu vaivén
sobre mi vida..
todo tiene sentido
si tu dices que justo en este momento
necesitas que esté contigo..
que soy tu única cura
que vives tan lejos
y yo tan cerca..
entre las notas que marcas
en los compases de tus besos
de éste pentagrama insólito
yo pongo la clave de sol
y tu los silencios que retumban
entre las carícias
que componen esta melodía infinita
la sinfonía de felicidad desvocada
que hierve mis entrañas
y destila sabores de esperanza
y abre nuestras alas...
para dejarnos llevar con el viento...JUD18X6

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

perfecte imperfecte*

*viure i morir de luxe*  ❤️ perfecte imperfecte*  totes les rares…  nosaltres som les rares…  ho som totes…  curiositat, emoció i valor…  connectar amb  la idea comuna  de que som  una persona més  tan igual  com les demés…  fer bellesa…  fer les coses amb amor…  de la millor manera fer-ho bé…  amb ànima  contagia…  dopamina…  inspira a la revolució  de la gent normal…  de les segones  opcions…  i oportunitats…  d’esmicolar l’odi…  i les armes  són de plàstic…  nosaltres som  l’exèrcit de pau…  les netes de les bruixes…  trementinaires…  fugides…  violades…  i violentades…  fusilades…  en vida…  bones cuineres  cosidores  pel monstre…  de l’home blanc  que no deixa  alliberar  la nostre ment  i cos  del que pensarà ell…  el que ens ha de validar  o no… el que ens tr...

la guerra de les paraules…

  ❤️🍉 *la guerra de les paraules… Mentre només puguin ser poetes els fills amics dels rics… Mentre segueixi morint gent a les mateixes guerres de fa 60 anys… sense aturar als boixos… sense malsons… sense impunitat… sense consciència universal… gent que no fa servir la part dreta del cervell, la que et deixa veure el bosc sencer, no només el teu arbre… podem seguir vivint com si res, barallant-nos per xorrades, mentre la gent pateix i mor de gana… mentre els mitjans segueixin parlant només de Gaza i no verbalitzin estat Palestina… mentre segueixin dient Kíev i no Kíiv, mentre segueixin dient violència de gènere… la guerra evoluciona gràcies als avions que van bombardejar per primer cop una ciutat Barcelona, bombes nuclears, drons, que no eren ovnis, Míssils, submarins i el programa Haarp que diu que provoquen tempestes i tsunamis a plaer… ara que podríem viure en pau, ara que ja tenim de tot per a tothom, només cal repartir millor mentrestant Seguirem dient la nostra com puguem… al...

alas de dragón

sus ojos de dragón... me observan a cada instante desde cada esquina de la ciudad... desde el primer instante... de encontrarme... profundamente.... en espiral... voló hacia sus demonios... y el corazón del dragón me vino a buscar... en el cementerio de mis sueños... muertos a golpes... y vuelve sin matarlos... y desperté en la verdad de mi misma asesinando al deseo... a cada paso... tirando del hilo cruzando el río... iluminada por la luna que decrece y crece... sin tiempo que exista... la luz brilla hasta en la noche más oscura... entre los bosques negros... de las montañas mágicas... y cada mañana renace el misterio... y despierta el dragón... en la creación de su realidad con las heridas sangrando se huele el hielo... abre las alas.... de dentro hacia afuera... salta... y vuela... y vuelve volando... directa... emocionada... bajando y subiendo  escaleras... escuché la bamba... en su día, en el m...