arriba al balcó...
el meu...
sense cargols..
el més alt d'aquell indret...
a l'horitzó...
la màgia...
els horts, les cases...
la magnòlia gegant...
altres balcons...
que miraba encà amb prismàtics...
cada nit d'un once de mes...
mira les estrelles...
les postes de sol...
dels diumenges...
després de la mitgdiada...
de repòs...
i allà repensa el seu tot...
i regira la possibilitat..
de baixar fins al sòl...
fent rappel als balcons fins a baix...
com aquella que pujà el munt...
i es va trobar amb la bèstia...
ara te una amiga amb aquest nom...
reduït de no se quin altre nom...
des del principi hi torna...
amb el cavall de vent...
allà on mai ha estat...
però sembla ser-hi sempre...
per no res...
per si de cas...
beu i veu...
es perd...
i delibera...
als pètals...
del fil...