una poesia per ésser llegida en veu alta

als jardins de safo...
xiula la paraula encessa
com una princessa...
després de perdre's
i retrobar-se en aquell vell punt de la ciutat
de llum...
d'un dia radiant...
despertada i descoberta...
en un travelling de vida lateral...
poso els peus a terra vull caminar...
vols que sigui eterna?
aquesta tarda...
plou i fa sol a l'hora...
i el vent de mar...
em dispara...
raig de llum...
il.lumina'm treu-me el fum...
em conformo en mirar-te
de dins cap en fora...
dels llavis que es perden...
endins...
i es tanca la porta...
i encen la llum de l'escala...
i descobreix tot allò que t'he amagat
i que no t'he volgut dir...
de paraules que corren...
pels carrerons...
de l'altre ciutat...
la que envelleix sense arrugues...
la que enamora...
*

tria be

Em venen a buscar a la feina la meva mare
amb els meus dos nebots de 5 i 6 anys, nena i nen. 
Anem a buscar de cami a la meva germana, la seva mare,
i tornem al poble.
Al arribar surten del cotxe amb la seva mare
i ella els hi diu que si volen un paquet de cromos per compensar haber de deixar a mitges
la mitgdiada del cotxe. 
Al marxar la meva mare, que es la seva àvia, li diu a la nena:
tría be.
(li vaig preguntar el perque d'aquell consell volàtil...

i va dir, es que el nen sempre sap el que vol, i agafa coses que li agraden...
i ella com no sap ben be el que vol, agafa el primer que veu, i molt sovint no es queda satisfeta...