la poesía ha vuelto cuando menos la esperaba...

Qué dir
quan no calen les paraules,
quan resonen
en les parets...
quan ningú les escolta...
quan tu no les vols sentir...
no puc dir res...
Qué fer
quan tot s'escapa...
tot allò que vols...
es perd en l'obscuridat
et dona l'esquena
i no vol res més de tu...
dies de solitut
dies de mi mateixa
perdo el temps
amb tu i sense tu...
necessito la pau
de la teva pell...
necessito trobar
el sentit en la claror
de llum dels matins
mullats per mil
llàgrimes d'ahir ...
als meus ulls, als meus dits,
a les meves mans
encara resten carícies teves
d'avans d'ahir...
quan tot semblava perfecte
quan vas lluir una ilusió
per fer amb mí...
el cap d'any...
retrobar la ilusió
plegades... del nadal perdut...
sempre esperaré tot allò que em vas dir...
el regal de les notes,
el viatge a cadaqués...
l'excursió a montserrat
i el "mel i mató"...
les teves paraules
no s'aturen
ressonen sense parar
en el meu neguit
palit i escalfregit...
confia en mi...
res mes...
estimar tant
dona por...
estimar i fer les coses bé...
lluitar i afrontar
correr i amar de veritat
no és allò que et cal...
no res...
jud191007